Les darreres 24 hores de confinament van a cavall entre ahir diumenge i avui dilluns, dues realitats molt diferents. Ahir no hi havia ni feina ni escola, ni tampoc necessitat de fer una jornada amb horaris, però avui és dia feiner i no podem deixar d’atendre les nostres obligacions; per tant hem d’aplicar una rutina. És necessari fer-ho.

El moment estel·lar d’ahir va ser el concert que el meu fill Damià (trompeta) va oferir des del terrat del nostre edifici. Va ser un duet amb na Laura (saxo), també al seu terrat i a més de 100 metres de distància. El programa: “Bella ciao”, “Al·leluia” d’en Cohen, “Tequila”, “Let it be” i “El Cristo del Perdón”, que tots dos preparaven per interpretar a les processons de la Setmana Santa amb la Banda de Música que, enguany, ja no es faran. N’Erika, en un punt intermedi entre els dos músics de terrat, va treure el seu teclat elèctric al jardí i també va fer la seva aportació al recital. Poc públic perquè la nostra illeta és molt ampla: na Teresa i en Tomeu amb els seus fills, na Laura i algú més llunyà que no vaig conèixer i que també es va sumar a l’aplaudiment, a més dels pares i germans dels intèrprets, és clar.

La preparació del concert va dur hores de preparació i coordinació. Telefonades, missatges de WhatsApp, transposició de partitures, adaptacions... I és que els nins, com també els majors, necessitam projectes per estar entretinguts aquests dies, petits esdeveniments que ens permetin alleugerir aquesta càrrega.

Aquestes 24 darreres hores han estat de confinament total. Bé, vaig sortir a baixar el fems, però això no compta, que només és travessar el carrer. És força major baixar el fems, no? No tenc ca, no he hagut de menester pa i he tengut l’oportunitat de treballar des de casa. Ideal! Però no puc contar res de l’exterior.

Semblava ficció quan devers dimecres de la setmana passada fèiem broma amb els companys amb la possibilitat d’haver de fer teletreball. Quan vaig dir a en Pep que no aniria a l’assaig de la coral per por al virus vaig semblar un bitxo rar. Però vaig fer santament el dissabte dematí d’anar a la redacció, ficar ordinador, pantalla, teclat i ratolí dins una bossa grossa d’Ikea, treure una calaixera del quarto que ara és a la sala i instal·lar tot l’equip devora l’armari de la roba. És d’on escric ara.

El teletreball i els horaris que vaig pensar ahir per ara no han funcionat gaire. Avui dematí estic tot sol amb els nins, tres, i com és natural a cada minut necessiten ajuda. Per tant, el treball no surt així com hauria de sortir. Tampoc  ells es troben còmodes, però serà qüestió de dies acostumar-se als nous sistemes i a no tenir els professors al davant. Per cert, un deu per als docents. Es desviuen per ajudar i perquè els nins entenguin que això no són vacances, que el curs continua. Google Class, Gestib, grups de WhatsApp, missatges de veu, vídeos, fitxes, fotos... els mòbils, els ordinadors i les tauletes fan fum. Mestres i professors s’hi ha abocat per fer-los fàcil la nova vida.

No puc imaginar aquest confinament en l’època del “Yo fui a EGB”. Allò hauria estat un desastre total. I els pocs que encara renegaven de les tecnologies, ara hauran de callar.

La primera cridada del dia ha estat d’en Miquel. Diu que a la Cooperativa han posat en marxa un servei de repartiment de productes de la botiga especialment adreçat a les persones majors o que tenen dificultat per sortir de ca seva. Val més no sortir i fer ús de serveis com aquest. D’altres negocis també ho ofereixen. Donen servei i redueixen l’exposició i el contacte. El petit comerç guanya punts, reconeixement i clients.

He parlat amb na Bel, de Son Espases, que extrema les precaucions per treballar allà on ho fa. També amb en Rafel de Bunyola, que m’ha explicat que té la sort de viure a fora vila i que es pot espaiar molt perquè té terreny. Pens molt en les persones que viuen en espais petits o on no poden allargar la vista, i també en les parelles que festegen i que ara mateix estan privades de veure’s perquè no conviuen: és el cas de na Cati Aina i en Pere. I també en els que viuen sols. La socialització és molt necessària i tenim la sort de tenir eines, per tant cal telefonar-se més, fer cridades de vídeo, enviar missatges, parlar. I una mica de xarxes socials tampoc no fa mal.