Són voluntaris, treballen altruistament per una entitat animalista i els uneix, a més dels vincles familiars, un amor que es podria qualificar com a infinit envers els cans. Ells són na Margalida Busquets, el seu espòs Tòfol Miquel, la filla Susana Miquel i la seva parella, Peter Owen.

Des de fa uns anys estan estretament vinculats, “per casualitats de la vida” afirma Susana Miquel, a l’Associació Adopta un Griffon UK que els ha permès descobrir la faceta més humana dels animals i a treballar per una causa completament altruista que es pot qualificar de ben justa.

La seva feina es dedica als cans de la raça Griffon, molt arrelada a Galícia, perquè són uns animals estretament vinculats a la caça. A l’igual que passa amb els cans llebrers a Andalusia, quan la temporada de caça acaba molts d’aquests cans són abandonats pels seus amos. Víctimes de la falta d’escrúpols de caçadors, molts Griffon acaben a les caneres o en refugis d’animals a l’espera d’una segona oportunitat. Alguns no s’escapen del sacrifici. Vet aquí quan apareix l’associació de la que aquests quatre sollerics en són membres actius. Les casualitats de la vida feren que a través d’un grup de Facebook es coneixessin amb altres voluntaris que treballen a Galícia i Astúries que es dediquen a la recuperació dels cans abandonats pels caçadors. L’associació que va unir a aquests pocs voluntaris es dedica a tramitar l’adopció dels Griffon que acaben a les seves mans en els refugis que tenen habilitats a Galícia. La seva feina a través dels contactes i les xarxes socials fa que bona part d’aquests animals, nobles i fidels, acabin en llars del Regne Unit per gaudir d’una vida digna, allò que perderen quan els seus amos els abandonaren quan els deixaren de ser útils per a la cinegètica.

Des de fa més de tres anys, aquests quatre sollerics treballen intensament en la causa benèfica que permet donar una segona oportunitat a uns cans que han estat maltractats per la vida. Tot i les dificultats administratives que es troben pel camí i els alts costs que suposa rescatar, mantenir i enviar l’animal a l’estranger, els voluntaris d’Adopta un Griffon UK aconsegueixen trobar cada any una mitjana de més de 170 famílies que acullen aquestes mascotes.

Es tracta d’una aventura en la que hi estan implicats en cos i ànima els membres d’aquesta família sollerica la qual requereix una infraestructura i, el que és més important, una entrada de diners per finançar el manteniment dels animals que localitzen a Galícia fins que finalment se li troba una família d’adopció. Els recursos serveixen per mantenir-los, esterilitzar-los i sufragar tota la paperassa administrativa que els permet entrar amb tots els papers en regla al Regne Unit.

Per afrontar aquesta quantiosa inversió, a na Margalida Busquets no li ha quedat altra remei que fer de la necessitat una virtud. I aquesta virtud l’ha trobada a la màquina de cosir. De les seves mans i la perícia a l’hora de treballar les teles, patrons i fils surten a diari bosses, senalles, moneders o estoigs, entre d’altres creacions de costura, que després ven a diversos mercadets. Busquets dedica una mitjana d’entre quatre i cinc hores al dia a ripuntar per elaborar unes “peces úniques” que setmanalment es poden adquirir a la paradeta que instal.la al mercadet de Sóller. Acompanyada pel seu home que s’ocupa de la infraestructura, Margalida Busquets disposa de paradeta a mercadets de diferents pobles de Mallorca com ara Manacor, Esporles, Felanitx o el Port de Sóller. Moltes d’aquestes peces de tela també acaben a Galícia on -assegura- moltes persones s’han interessat per la labor de l’associació que té com a finalitat donar un nou futur als cans abandonats.

Trenta bosses setmanals

Margalida Busquets asssegura que “cada setmana fabric unes trenta bosses” que elabora a mà i amb la màquina de cosir a partir de les teles que arreplega o li fan arribar d’un o altra costat. El més curiós del cas és que fins fa poc no sabia res de la confecció. “Sabia molt poc de cosir, però gràcies a la força de voluntat i als tutorials que he trobat per Internet n’he après molt”, un fet del qual se’n sent especialment orgullosa “perquè he estat completament autodidacta i pas molt de gust de fer-ho”. La feina que a diari fa al seu petit taller de casa es dedica íntegrament a l’associació. L’afició a la costura li ha permès fabricar més de mil bosses que ven a través de les paradetes que instal.la cada setmana, el “boca a boca” i, lògicament, a través de les xarxes. Assegura sentir-se molt satisfeta per aquesta feina “perquè pas molt de gust de fer-ho gràcies als animals, ja que amb ells he descobert una afició que fins fa poc desconeixia completament”. És per això que afirma “sentir-se molt agraïda als animals”, sentiment que s’engrandeix “perquè ho faig per uns cans que si no els ajudam acaben sacrificats a les caneres”.